6 de abril de 2010

somnis

Jo somiava un estel.

I cafès en gots de vidre,

somriures de sucre

i el mar a la vora,

la vora del mar.

Somiava petons d’almívar

(tan tendres de bon matí,

tan fogosos de matinada).

Abraçades en espiral,

carícies de pell de lluna,

rialles color de sang.

Blau d’il·lusió

i el mar a la vora;

reina de les petxines,

príncep dels peixos:

els teus ulls ho diuen

i no es pas un somni,

que jo somiava un estel

però són els teus ulls

els qui callen que m’estimen.

M’estimes i no,

no és pas un somni,

tot i que jo et somio

a la vora,

ben a la vora del mar.

Estimo i somio:

llavis de seda,

cabells de sirena.

Somiava que em miraves

i ara em mires i somio.

Estigues atenta

que comença a sonar:

Música d’aigua,

líquid dins meu,

cavalca, no paris,

com un raig de sol

el teu cos ingràvid

fonent-me la pell.

Somio que som al congost,

no sents el murmuri del riu?

Tanca els ulls...

Que per somiar,

somio tot d’una

que som dins una casa.

Plantes de colors

i una hamaca al balcó

per brindar la son

les nits caloroses d’estiu.

Alça la mirada... la veus?

També la somio,

allà al sostre,

una finestra rodona

per on cau al capvespre

la pluja d’estels.

Et delaten les pigues

i és per això que somio.

Et somio a la vora,

amb la remor de les ones

que venen i tornen,

que arriben i se’n van.

Somric mentre somio

un estel, un cafè, un far,

un desig.

Jo somiava un estel

i somio un desig,

el desig que un somni

es faci real, em faci feliç.